L'abstencionisme militant

L’abstencionista militant és psicologista. I si a més rebutja al votant podem dir que és un poc idiota, perquè si votar no serveix per res aleshores tan legítim és votar com no fer-ho. També pot haver-hi algú que pensi que canviarà res si no vota. Hi ha de tot.

Introducció al Mundial de Futbol del 2014

De la dècada dels noranta ençà s’ha propagat la idea segons la qual les potències occidentals tenen el deure moral d’estendre la modernitat als països que generen desplaçaments forçosos i militaritzacions contra la població civil.

Jesulín parla

No podem evitar el patiment dels altres, però sí podem prevenir la tortura, que al meu parer és l’experiència elemental de les diverses projeccions culturals d’allò que el cristianisme en diu l’infern. Ara bé, quan el patiment és l’eix d’un ritual estem davant d’una institucionalització de la tortura, allò que hom desitja per a un ésser sensible a qui considera condemnat, com és el cas d’un bou a una corrida.

Selfisme

La paraula idiota prové del grec ἰδιώτης, que significava a qui es despreocupava pels afers públics. A partir d’aquesta paraula, la psicologia moderna entén la idiòcia com una malaltia mental caracteritzada per l’alienació psíquica i cognitiva. D’altra banda, en el llenguatge ordinari és equivalent d’estúpid.

Però, què podem?

“Espanya”, “catalans”, “pobles d’Europa”, “emprenedors”, “classe treballadora”... formen part del lèxic que estan fent servir alguns candidats al Parlament europeu. Són expressions que remeten a subjectes polítics més o menys virtuals, contràriament al maniqueisme “xusma/gent decent” que empra constantment la formació Podemos.

Votar o no votar...

La política implica estratègia. En aquest sentit, aquells que diuen que votar no serveix per res tenen raó en bona part, perquè encara n’hi ha que pensen que introduir una papereta en una urna equival a canviar les relacions de poder. No obstant això, si bé és igualment absurd pensar que negar-se a votar és una mostra de subversió, pensar que l’abstenció electoral és “fer política” és ben sovint un malentès.

"It's the economy, stupid! But..."

N’hi ha que encara oposen l’ecologia a l’economia, tot criticant que l’ànsia de beneficis implica depredacions letals del medi natural. Aquesta valoració carrega un maniqueisme arrelat en el segle XIX que xoca amb quelcom més antic però també més actual: l’ecologia i l’economia comparteixen idealment l’interès per les relacions basals de l’organització humana (οἶκος).

Imatge d'Europa

La Metafísica d’Aristòtil comença sostenint que els homes desitgen saber i que les sensacions que més s’estimen són les visuals. No estranya, doncs, si un festival europeu de música es diu Eurovisió, el qual sempre ha ofert espectacle i consegüent comercialització, no pas “competició musical” (el significat del qual ignoro).

Jacobinisme al Principat

El catalanisme hegemònic al Principat de Catalunya és hipòcrita en alguns aspectes. Un d’ells és el rebuig envers el jacobinisme. Al Principat, ésser jacobí significa obviar diferències i també quelcom immoral. Ara bé, hi ha al menys tres modes de jacobinisme que són cabdals per entendre el catalanisme esmentat: el fabrisme, la immersió lingüística i l’independentisme hispanofòbic.

Expectatives de Podemos

La formació Podemos està generant tota mena de valoracions. Per alguns és un espectacle, per altres el termidor del juancarlisme, n’hi ha que hi preveuen un ressorgiment d’esquerres i altres són escèptics o directament el rebutgen.

L'ésser i els calendaris

Walter Benjamin suggeria que els calendaris expressen la societat de la qual emergeixen. Significar dies és un mitjà d’aculturació, raó per la qual cada societat té celebracions i homenatges idiosincràtics. Però els significats no són estàtics.

La realitat només inclou adaptacions

Darwin depurà el sobrenaturalisme defensant que l’adaptació explica els éssers vius, perquè la realitat només inclou adaptacions: fora pureses! L’adaptació significa un procés o un producte, de cap manera destins o creacions, i compora tant actors com ambients.

La fi de les ideologies

Fa un quart de segle, quan l’URSS defallia greument, Francis Fukuyama advertí feliçment la fi de les ideologies. Abans ho feren Daniel Bell, Raymond Aron i, més a prop, Gonzalo Fernández de la Mora. Però Fukuyama fou especialment planer i oportú i potser per això va fer més negoci que els altres (el més lúcid d’ells, Aron, rectificà).