Des que va caure l’URSS, els buròcrates de qualssevol institució internacional
apel.len al multilateralisme. La multilateralitat (que no multilateralisme!) implica que forces espacialment distants es coordinin per
mitigar riscos que trenquen estàndards de normalitat, i és normal en qualsevol sobirania
no militaritzada posterior a la II Guerra Mundial. 
Amb la
irrupció del procés sobiranista, han sorgit voluntats de (des)legislar la vida
humana com si fos quelcom abstracte, independent de la història real, d’allò
que Maquiavel anomenava la “verità effetuale”. 
Ahir The Times va publicar una selecció de les millors ciutats del món per
viure-hi. En advertir que la selecció estava encapçalada per Palma (segons els
criteris consumistes: “Palma de Mallorca”), molts mallorquins ho celebraren a
les xarxes socials. 
The
Times ha seleccionat Palma (també coneguda sota la marca turística “Palma de
Mallorca”) com la millor ciutat del món per viure-hi. És revelador
que l’assimilació britànica hagi estat un criteri determinant, ja que, a Magaluf, els britànics tendeixen a inventar sense límits (tingui’s present que en els vídeos promocionals s’identifiquen 'Palma de Mallorca' i 'Magaluf'). 
Acabo de llegir una obra d’Antonio Escohotado, on sembla que va establir la metafísica de la seva
darrera trilogia. Postula que hem
passat d’un univers newtonià al d’Ilya Prigogine (a qui agudament Gustavo Bueno qualificà de “presocràtic” i, per tant, pre-filosòfic). 
Vaig sentir nàusees –literalment– veient com els fonamentalistes islàmics
destrossaven escultures d’un museu iraquià. 
Les assemblees
són recursos que poden repercutir políticament, com també els mitjans de
comunicació, l’acció sindical, les manifestacions, l’exèrcit, votar... Com
qualsevol altre recurs polític l’eficàcia de les quals depèn de com articuli
les diferents sensibilitats en conjuntures concretes d’acord a uns interessos
col.lectius. 
