La idea segons la qual “tot és poder”, que tant de ressò té dels anys
seixanta ençà, no és ben bé original. En cert sentit és inherent a l’animisme, que segons alguns antropòlegs és una
situació originària de l’espècie humana.
Tanmateix, pel que fa a l’Occident, la trobem en el judeocristianisme quan se’ns
diu que tot poder emana de Déu (les conseqüències lògiques de la qual cosa condicionà
la crema de Bruno) i també a Grècia, com quan Aristòtil diu que tot té
potència. No obstant això, diferenciar –com Spinoza– entre potència i potestat ajuda
a evitar molts d’embulls.
Més que centrar-nos en la la possessió del poder, o en el seu exercici, caldria fer-ho respecte al poder com a "capacitat". En aquest sentit, es fa necessari centrar-se en el "consentiment" o "el sotmetiment voluntari". És a dir, quin són els mecanismes que s'asseguren la dominació.
ResponEliminaEn aquest sentit, La Boétie (XVI) ja ens va posar al cas sobre això.
Antoni Saragossa
(correcció errates de l'anterior)
ResponEliminaMés que centrar-nos en la possessió del poder, o en el seu exercici, caldria fer-ho respecte al poder com a "capacitat". En aquest sentit, es fa necessari centrar-se en el "consentiment" o "el sotmetiment voluntari". És a dir, quin són els mecanismes que asseguren la dominació.
En aquest sentit, La Boétie (XVI) ja ens va posar al cas sobre això.
Antoni Saragossa
Sense caure en el parany de confondre la "capacitat=poder" que tenim tu o jo, o fins i tot un col·lectiu qualssevol, en condicions de precariat, assalariats, nua vida, vulnerabilitat radical, etc. amb la que pot tenir un centre de decisions des del qual es té accés a les estadístiques en temps real i al control de moviments que té una població sencera i que, a més, disposa d'un seguit de mecanismes (de tipus econòmic, propagandístic, militar, etc.) que li permeten regular la població en qüestió sense que aquesta ni se n'adoni.
ResponEliminaPer posar una analogia: un botiguer pot fer negoci, i tant que si, però no pot -ni hauria de- competir amb una multinacional. Són nivells diferents. És clar que la propaganda i, per suposat, els credos tenen el seu propi mercat.
Schumpeter ja avisava que no podem seguir pensant la política com ferrers del segle XVII, en al·lusió a les sectes protestants que engeguen el projecte de la democràcia que tant agradava als Tocqueville i companyia, incloent-hi, una mica més tard, a l'Al Capone i els Rockefeller... i, com no, a tots els utopistes d'ençà del XIX, que tant sovint li fan el joc als pitjors tirans.
En fi, com suggeria un altre geni d'entreguerres: quan dos pensen igual possiblement és perquè algú està pensant per tots dos. I, si no pensessin, s'imposaria simplement el més brutal.
Què vol dir, aleshores, consentir?
Salutacions!
Hola Joan!,
ResponEliminaEl consentiment del qual em volia referir en l’anterior comentari és aquell que té a veure amb l’obediència voluntària sense “marcs coercitius”.
Mitjançant l’engany i la distorsió s’elimina la capacitat de judici. Les persones, doncs, sotmeses al poder se les indueix a adquirir creences i formar desitjos, la conseqüència dels quals és el seu consentiment (Steven Lukes).
Per tant, aquest consentiment està relacionat amb el poder entès com la “capacitat de” (i no pas l’”exercici de”)
En darrer terme, considero que el consentiment no es pot entendre sense tenir en compte les coaccions “socials, culturals, econòmiques i psicològiques” sobre les eleccions individuals”. Això ens porta al “poder d’enganyar” (que no de “falsa consciència”)
Tot i que som un individus autònoms, podem acceptar el poder o no impedir-lo sota marcs “no coercitius”: és increïble com es pot influir en el judici de les persones per a què consentin;
...“també la facultat de jutjar pot pertànyer jurídicament a un altre, en la justa mesura que una ànima pot ser enganyada per un altre; d’on es segueix que l’ànima és plenament autònoma en tant que pot fer ús rectament de la raó” (Spinoza, Tractat Polític, 280,11)
Salutacions !!! Antoni
El postulat que em sembla que hi ha en el teu raonament és què hi ha una mena d’esperit, una espècie de centre espiritual, que en darrer terme pot triar més enllà de les relacions existents, siguin de tipus físic o simbòlic. Dit d’una altra manera: postules la possibilitat de la indeterminació. Això és una herència del dualisme cristià que han fet seu Descartes, Leibniz, Kant, Husserl, entre d’altres, però que no hi és pas a Spinoza.
EliminaDubta de les traduccions d’Spinoza perquè no n’hi ha cap que sigui bona, entre d’altres coses perquè les nocions més importants del seu pensament (“imperium” i “commercium”) han estat traduïdes arbitràriament, especialment per part de Tierno Galván, Atilano Domínguez, Vidal Peña y Villaverde Rico.
Spinoza deixa ben clar a totes les seves obres que només hi ha dos tipus d’individu: el que és causat per si mateix (natura naturans) i el que és causat per un altre (natura naturata). L’ésser humà com a gènere, així com qualsevol ésser humà singular, sempre és causat per un altre, és a dir, no és Deu, tot i que “l’home sigui un Déu per a l’home” (idea que només expressa a l’Ètica, que curiosament és on més explicita el determinisme, que només grollerament pot ésser confós amb el fatalisme “à la Laplace”).
Què són els “marcs coercitius”? Policies armats? Un contracte laboral? Un televisor? Un mal de panxa? La nostra ideologia? El nostre metabolisme? La llei de la gravetat? Els nostres canals d’expressió? Millor dit: què no són “marcs coercitius”? En aquest punt és d’especial interès la tripartició de Johan Galtung sobre la violència: directa, estructural i cultural.
En aquest link trobaràs desenvolupada la meva postura al respecte: http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:masterFilosofiaFilosofiaPractica-Jmorro/Documento.pdf
Salutacions,
Joan