Pensar és gairebé ser aristotèlic

Les ciències, la filosofia i el llenguatge operen en part seguint esquemes aristotèlics. Són aristotèliques oposicions com “universal-singular”, “genèric-específic”, “material-formal”, “actiu-passiu”, “potencial-actual”, “teoria-pràctica”, “accident-actuar per si mateix”. També ho són processos com “creació” literària, “fantasia”, “facultats” psíquiques, “experiència”, “elecció”.

Segons alguns, inventà la lògica. Inclús pensar políticament sembla implicar una experiència aristotèlica. Per què? Aristòtil va construir una realitat? Va explicitar el que tothom pensa? Els règims històricament triomfants han imposat esquemes aristotèlics? L’islam i el cristianisme buscaren fonamentació en Aristòtil; Dante i Darwin el van reconèixer com el mestre de mestres; altres com Heidegger van convidar a superar-lo.