Cal Europa, perquè vivim en un món
global i perquè els europeus no podem seguir depenent dels EUA en qüestions
econòmiques i militars. En aquest sentit paga la pena l’allunyament d’Alemanya respecte dels nord-americans, sempre i quan sigui apostant per un
model d’integració europea per tal d’assolir la independència política dels europeus.
Ara bé, no sols no s’hauria de germanitzar
Europa sinó que s’ha de refusar construir una mena de confederació europea
(amb els Estats nacionals que hi ha) i també una mena de super-Estat europeu. Europa ha de ser una Europa de les
regions, o no podrà ser.
El debat sobre la creació d’un ens polític anomenat Europa és una vella utopia contemporània
ResponEliminaAquest projecte polític encara no resolt, anomenat europeisme, circula per dues vies: la francesa –centralista- que tindria en Brussel•les l’epicentre; i l’alemanya –federalista-.
Al contrari que en Joan, crec que Europa serà confederal o no serà: una diversitat antropològica de “longue durée”, i que ha arrelat en les mentalitats, així m’ho fa pensar. Per tant, les ideologies d’esquerra i dreta haurien de tenir en compte que la “soldadura econòmica” serà insuficient per compactar una Unió Europea política.
Potser, Joan, ¿el que tu anomenes ”Europa de les Regions” no deix de ser un eufemisme per intentar superar una caduca visió westfaliana? És a dir, és una forma de reactualitzar conceptes?
Intel•lectuals europeus i nord-americans proclamen que a Europa la idea d’Estat-nació s’ha de superar. Ara bé, què són Estats Units, Xina o Rússia?
La pèrdua de sobirania dels Estas-nació en benefici d’enfortir “Europa” només ha beneficiat a lobbys empresarials i bancaris. La ciutadania veu amb desconfiança aquesta pèrdua de sobirania: la seva veu ha quedat silenciada a l’àgora de Brussel•les.
Seguint el pensament de Wolfgang Streeck; cal retornar a l’Estat-nació i començar de nou una idea d’Europa menys econòmica i més política; potser, confederal?
En darrer terme, aquesta idea d’Europa des de la “deconstrucció” també significaria prendre's seriosament les reclamacions polítiques de territoris etnohistòrics (europeus!) com Catalunya o Escòcia. En aquest sentit, resulta paradoxal que en l’actual Unió Europea (més econòmica que política) només s'accepti l'ingrés en el seu club als Estats-nació ...
Salutacions!!, Antoni Saragossa
Hola Antoni,
EliminaHeus aquí l’eix d’un dels debats més nostrats entre tu i jo: ¿Què és Europa (si és que és alguna cosa) i què fer amb l’Estat nacional (si és que encara té res a fer)?
Considero que podem parlar de tres moments constitutius d’Europa com a “long durée”, tot considerant-la en clau política, és a dir, en relació a les regulacions socials (gramàtiques morals) existents en virtut d’un espai, i no només des de les categories d’una antropologia idealista. El primer moment té a veure amb la reorganització duta a terme per les elits cristianes continentals en oposició a l’amenaça musulmana. Aquí neix la cristiandat com a quelcom diferenciat del “mer” cristianisme. El segon moment té a veure amb la crisi de la cristiandat, representada en l’aparició de l’Estat sobirà així com la consegüent Pau de Westfàlia i l’establiment de les xarxes que fan possible el sistema-món. El tercer moment té a veure amb la “Europa utopia” que esmentes, que en cert sentit neix morta, com una pura nostàlgia reaccionària contra la mercantilització de la vida i el moviment obrer (al•legoritzades en les figures de EUA i Rússia) i que té en Spengler, Husserl i Schmitt tres grans ideòlegs. No obstant això, jo crec que l’arrel de totes aquestes reflexions ja es troba en l’anti-republicanisme de Fichte i Hegel, així com en el seu europeisme fantasmagòric i racista (marcadament contraposat als pobles llatins!).
L’Estat nacional és mort en el mateix sentit que és mort el model d’ensenyament del segle XIX o l’economia industrial clàssica. Evidentment en queda alguna cosa, però de la mateixa manera que en nosaltres encara hi ha vestigis d’altres mamífers. L’Estat nacional és un invent europeu del segle XIX, abans no existeix, i pressuposa no només la revolució industrial i el nacionalisme d’Estat sinó tots els mecanismes que el fan possible. No considero que sigui merament anecdòtic el fet que tots els grans filòsofs polítics d’entreguerres (Carr, Schmitt, Schumpeter, etc.) ja advertien que l’Estat nacional era mort. Efectivament, la Guerra Freda significà el pas del món westfalià al bipolarisme, de la coordinació d’Estats a la política antagònica de blocs. Segons la meva postura, amb la fi de la Guerra Mundial no apareix un bipolarisme que morirà unes dècades després, sinó que, juntament amb la crisi de l’hegemonia europea, comença a aparèixer una multipolaritat que és la mateixa que avui fa impossible les utopies cosmopolites del anys 90. El món és multipolar, i aquesta multipolaritat no surt del no-res, sinó que està estretament lligada amb l’enfonsament de l’Europa utopia. Dit això, considero que cal fer una Europa amb els europeus de fet i les seves condicions antropològiques i polítiques, no només “psicològiques” i “existencials” com si fer política fos equivalent a una missa gospel.
[...]
Sobre el futur de la sobirania he escrit recentment una ressenya: http://morro-risk.blogspot.pt/2015/03/riesgo-y-alteridad.html . No estic del tot d’acord amb les reflexions de Wendy Brown, per les mateixes raons que considero que Europa és una necessitat política per als europeus. Però, amb la Brown, crec que la sobirania seguirà existint, perquè la modernització és, com l’hominització o la tecnologia, un seguit de processos que poden variar però que ja no poden desaparèixer mentre hi hagi humans. Ara bé, al meu parer, Europa s’ha de constituir com un macroespai internament complex i externament relacionat amb altres macroespais. Brown té raó quan diu que això no és ben bé el que s’acosta, per això considero que el seu diagnòstic “clínic” ha de ser considerat per tal de poder fer alguna crítica (que és el que pretenc). “Crítica” sense “clínica” és només retòrica.
EliminaQuant als EUA, Rússia i la Xina: em semblen més propers a una sort d’imperis clàssics (amb, per cert, una mena de multiculturalisme espontani coordinat al marge d’institucions estatals) que a l’Estat nacional-industrial.
Considero que la teva postura sobre Europa s'emmarca en la geopolítica clàssica, encara vigent amb, per exemple, el que diu Robert Cooper o Jacques Sapir sobre l'avenir dels europeus. Jo miro de pensar una “geopolítica de la traducció” que trenqui amb aquesta tradició sense caure en els relativismes i pragmatismes a l'ús. Sobre això també tinc un breu esbós en un altre blog: http://morro-risk.blogspot.pt/2015/02/geopolitics-for-global-risk-societies.html .
Pel que fa a la qüestió de les “nacions” crec que embulla més que la de “l’Estat nacional”. Pensem en el cas de Catalunya. Per dir-lo amb una expressió de moda i deixant de banda l’oficialisme burocratista (és a dir: “Catalunya” = “Comunidad autónoma de Cataluña” = “Espai on la Generalitat de Catalunya exerceix les seves competències”), a hores d’ara Catalunya és un “significant buit”. El que hi ha eficientment és una capital (Barcelona, que és un nus polític) i una cultura (la catalana, relativa als països catalans). Ara bé, aquest matís no tracta de trivialitzar res, ans al contrari.
Joan