La filosofia després de Hegel

En cert sentit, Hegel és l’últim gran filòsof. Després d’ell la filosofía es divideix entre fills (més o menys bastards) de Comte i Marx: positivistes (materialistes formalistes) i marxistes (materialistes històrics).

Per una Europa de les regions

Cal Europa, perquè vivim en un món global i perquè els europeus no podem seguir depenent dels EUA en qüestions econòmiques i militars. En aquest sentit paga la pena l’allunyament d’Alemanya respecte dels nord-americans, sempre i quan sigui apostant per un model d’integració europea per tal d’assolir la independència política dels europeus. 

Un debat cabdal d'entreguerres

 

Després de la Primera Guerra Mundial, durant allò que Carr anomenà la crisi dels vint anys, s’estableix un debat filosòfic cabdal, on s’exposaren tres filosofies vinculades amb diferents ideologies occidentals que segueixen d’actualitat, malgrat les habituals tergiversacions degudes a la manca d’una lectura crítica sobre l’experiència de la Guerra Freda. 

El relativisme és un positivisme militant

La relativitat és una experiència elemental dels humans que són realitzats en societats mínimament complexes. El relativisme, contràriament, implica la defensa de la relativitat, com si hagués de ser defensada pel fet mateix d’existir. 

Mirar enrere

Sense passat no hi ha autoritat, sense autoritat no hi ha passat. Les societats humanes (triomfants o projectades) es justifiquen amb un passat, sigui mitològic (politeista, monoteista, heroic...) o historiogràfic (que no és mai neutral). 

Animals polítics?

Per què diem que som animals polítics? Per què insistim a dir quelcom que les ciències biològiques i psicològiques contradiuen des del segle XIX? L’insistent rebuig d’algunes evidències ha portat a tergiversar el llenguatge, la lògica i l’experiència, fins a dir que “tot és polític” o que el que es diu raonadament té una perversa intenció política. 

Filosofar és rebutjar abstraccions

Una experiència que encara tinc molt sovint és que em retreguin que la filosofia tracta sobre coses molt abstractes. Aquesta valoració me sol arribar com un intent de crítica per part d’amics científics i alumnes, però també hi ha col.legues que estudiaren Filosofia i que d’alguna manera la mantenen.

Esquerres

L’esquerra política és un invent modern que, com no pot ser d’altra manera, respon a un seguit de processos sociohistòrics multicausals. Tanmateix, com que no és una mera abstracció sinó una generalització

El treball i la democràcia

Treballar és un càstig pel llegat judeocristià i manca de llibertat pel llegat grecoromà. Capitalisme i marxisme tenen en comú una idea que contradiu tots dos llegats: el treball dignifica. Treballar, però, no té la mateixa finalitat per als dos:

Capital i avenir

Filosòficament, el capital no és necessàriament dolent, sinó un fet (o conjunt de fets i problemes) que ha determinat la història occidental almenys des del segle XVI i, per tant, al món sencer.

Profetes arreu

Spinoza deia que l’espècie humana es mou per pors i esperances, les quals són narrades pels profetes amb finalitat pràctica tot menyspreant filosofia i ciència. La tasca profètica no és gens estranya en la modernitat; la trobem, per exemple, en els tertulians i en allò que Gramsci anomenà “l’intel.lectual orgànic”.

La metafísica post-liberal en tres punts

El primer té Margaret Thatcher com a referent i s’inclou en el dogma que no hi ha societat, només individus i els seus lligams immediats.

Darvinista? Marxista?

En cert sentit, declarar-se “darvinista” o “marxista” és un parany postmodernista o bé fruit de nostàlgies per una escolàstica. Ningú no diu que és “copernicanista”, “mendeleievista” o “edisonianista” pel fet de rebutjar el geocentrisme, assumir la taula periòdica o acceptar l’ús de la llum elèctrica. 

Aristòtil i Nietzsche sobre el coneixement

Aristòtil deia que l’ésser humà tendeix a conèixer. Per què? Al seu parer, per curiositat. D’aquesta tendència pot esdevenir un coneixement instrumental, l’objecte del qual és la utilitat immediata, i també un altre diferent que atén les regularitats.

Quan cau l’objectivisme

Una gran aportació del marxisme és la crítica a la tendència reificant de les relacions existents. La “filosofia” adient a aquesta tendència és l’objectivisme.

Tot és poder

La idea segons la qual “tot és poder”, que tant de ressò té dels anys seixanta ençà, no és ben bé original. En cert sentit és inherent a l’animisme, que segons alguns antropòlegs és una situació originària de l’espècie humana.

"Mallorca for sale"

Mentre alguns mostren Mallorca com un paradís i altres diuen que el catalanisme és un problema, Canyamel apareix com un epítom actual de l’illa. El seu web és trilingüe (en castellà, anglès i alemany, és clar), però estranya que encara no hi hagi oferta en rus. 

Si la cosa va de civilitzacions...

Els mitjans audiovisuals estan fent la seva tasca d’acord a un seguit d’interessos, perquè no pot ser d’una altra forma. En ple gener semblava que ja tenien la notícia de l’any: el cas Charlie Hebdo, la qual cosa re-engegava en la opinió pública la paranoia de les civilitzacions. 

Noticiar follies

Diversos professionals diuen que el copilot responsable de l’estavellament als Alps no era depressiu, sinó un narcisista. Alguns inclús denuncien que s’està estigmatitzant els malalts mentals. Aquestes valoracions trenquen un altre cop la versió oficial. 

El triomf dels buròcrates

Des que va caure l’URSS, els buròcrates de qualssevol institució internacional apel.len al multilateralisme. La multilateralitat (que no multilateralisme!) implica que forces espacialment distants es coordinin per mitigar riscos que trenquen estàndards de normalitat, i és normal en qualsevol sobirania no militaritzada posterior a la II Guerra Mundial. 

La subversió purista i la història

Amb la irrupció del procés sobiranista, han sorgit voluntats de (des)legislar la vida humana com si fos quelcom abstracte, independent de la història real, d’allò que Maquiavel anomenava la “verità effetuale”. 

La sanitat de S'Excel.lència

Ahir The Times va publicar una selecció de les millors ciutats del món per viure-hi. En advertir que la selecció estava encapçalada per Palma (segons els criteris consumistes: “Palma de Mallorca”), molts mallorquins ho celebraren a les xarxes socials.  

La millor ciutat del món per viure-hi

The Times ha seleccionat Palma (també coneguda sota la marca turística “Palma de Mallorca”) com la millor ciutat del món per viure-hi. És revelador que l’assimilació britànica hagi estat un criteri determinant, ja que, a Magaluf, els britànics tendeixen a inventar sense límits (tingui’s present que en els vídeos promocionals s’identifiquen 'Palma de Mallorca' i 'Magaluf').

Metafísica d'avui

Acabo de llegir una obra d’Antonio Escohotado, on sembla que va establir la metafísica de la seva darrera trilogia. Postula que hem passat d’un univers newtonià al d’Ilya Prigogine (a qui agudament Gustavo Bueno qualificà de “presocràtic” i, per tant, pre-filosòfic). 

L'Israel triomfant i els "altres"

Israel és determinant per qüestions geopolítiques (malgrat alguns no se n’adonin de la urgència d’actualitzar aquesta perspectiva).

La dona i l'Islam

No podem negar el sintagma “la dona i l’Islam”, car aquesta religió ha suposat processos històrics d’identificació, encara que múltiples i complexos. Ara bé, com que la dona i l’Islam no són fixes i la modernització s’estén arreu,

Terroristes a Mèrida

 

Menysprear el passat és una tendència feixista que està reeixint novament (des de fa uns anys i en diferents sectors). Això no és gens estrany, car aquesta tendència pren força en moments de crisis ideològiques (normalment celebrades per la dreta).

Contra l'idealisme polític

Karl Marx deia a Pierre-Joseph Proudhon que un anarquista és un home amb cor en un món sense cor. Com demostrà, els ideals poden moure’t, però la realitat et mou.

"Demagògia", va dir el demagog

Els processos polítics que caracteritzen l’actualitat catalana poden simbolitzar-se més o menys en les figures de quatre dones: Muriel Casals, Carme Forcadell, Teresa Forcades i Ada Colau, tot i que fa un temps que l’Ada divideix als catalans.

Amb repúbliques no n'hi ha prou

L’il.lustre justificador de l’statu quo contemporani, Immanuel Kant, va defensar que les repúbliques són contràries a la guerra. La seva irònica expressió sobre la pau perpètua en referència als jacobins permet intuir que li feia el joc als EUA 

Espectacle d'odi

Vaig sentir nàusees –literalment– veient com els fonamentalistes islàmics destrossaven escultures d’un museu iraquià. 

Mentiders caritatius?

Qui no creu en la veritat aleshores creu que no diu veritats. Conseqüentment podriem suposar que és un mentider. També hi cap la possibilitat que sigui un “cristià ateu” com Vattimo o com el San Manuel Bueno d’Unamuno.

Assemblees al marge del mite

Les assemblees són recursos que poden repercutir políticament, com també els mitjans de comunicació, l’acció sindical, les manifestacions, l’exèrcit, votar... Com qualsevol altre recurs polític l’eficàcia de les quals depèn de com articuli les diferents sensibilitats en conjuntures concretes d’acord a uns interessos col.lectius.

La paranoia del gonella

Hi ha certa tendència a simplificar allò que hom odia. Efectivament, la catalanofòbia simplifica tot el relacionat amb el català.

És Veneçuela una dictadura?

En cas d’afirmar-lo, expliqui’s per què els governants guanyen eleccions avalades per representants universals de la democràcia liberal. Apel.lar a la corrupció o als mitjans de comunicació no aclareix res. 

Hegel, Kubrick, i l'actualitat grega

Friedrich Hegel deia que les mancances que sotmeten l’espècie humana a les necessitats motiven als humans a voler ser reconeguts, i que l’origen dels conflictes (el motor de la història) rau en la manca de reconeixement.

És el monisme polític!

Amb el cas de Charlie Hebdo, torna a reeixir la paranoia huntintoniana sobre les civilitzacions. Els occidenals portem racionalitzant aquesta paranoia des de fa almenys un segle, com ho mostren el culturalisme apocalíptic d’Oswald Spengler i l’actual mitologia sobre la tolerància europea.

La bufanda de Varufakis

Alguna vegada he parlat del pobrisme i inclús he dit que es tracta d’una pseudoesquerra. Confondre esquerra i pobrisme no sols és confondre comunisme i cristianisme, sinó que es fruit de pensar que ser d’esquerres és només una opció moral. 

Maquiavel i la "ciència política"

 Sobre Maquiavel s’han dit moltes bestieses, especialment en contra seva. Però també s’han dit, i se’n diuen, moltes per tal d’encomiar-lo. La més típica en aquest sentit és dir que és el pare de la ciència política.

L'agonia del postmodernisme

El postmodernisme agonitza, perquè és un negoci massa suculent com per enterrar-lo definitivament. No obstant això, són molts els que acusen Ferraris d’encapçalar una mena de retorn al realisme ingenu pre-kantià.  

Els Balcans: al·legoria i epítom d'Europa

Étienne Balibar ha dit que els Balcans, tot i que siguin europeus, són al·legoria i epítom d’Europa. Això sembla encertat si comparem la història moderna de totes dues regions des d’una perspectiva endògena: diversitats, conflictes, equilibris, cristianismes, imperis, mediterrani...

Qui et vol sotmetre, vol que siguis un infant

Cícero ja deia que qui no coneix la història està condemnat a ser un infant, depenent, supersticiós. Els feixistes prengueren nota d’aquestes idees, especialment després que darvinistes i marxistes hagessin establert els eixos per a entendre la història de l’espècie humana.