En cert sentit, Hegel és l’últim gran filòsof. Després
d’ell la filosofía es divideix entre fills (més o menys bastards) de Comte i Marx:
positivistes (materialistes formalistes) i marxistes (materialistes
històrics).
Ambdues famílies heterogènies s’aniran constituint irregularment tot discutint amb diferents ciències.
Els que es desmarquen d’aquesta dicotomia, arran de Schelling (com
advertí Lukács), són escriptors i/o buròcrates extemporanis que en termes generals han perdut el sentit crític de la realitat. Bàsicament, no assumeixen
dues premises de l’experiència moderna: el món (incloent l’humà) és radicalment complex i pot ésser
feliçment intervingut. Per alguna raó, aquesta experiència desborda moltes sensibilitats.
Ambdues famílies heterogènies s’aniran constituint irregularment tot discutint amb diferents ciències.
Els que es desmarquen d’aquesta dicotomia, arran de Schelling (com
advertí Lukács), són escriptors i/o buròcrates extemporanis que en termes generals han perdut el sentit crític de la realitat. Bàsicament, no assumeixen
dues premises de l’experiència moderna: el món (incloent l’humà) és radicalment complex i pot ésser
feliçment intervingut. Per alguna raó, aquesta experiència desborda moltes sensibilitats..jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada