La filosofia política ha estat
segrestada per l’ètica per entendre el consens com l’eix de la reflexió
pràctica. Malgrat tot, el consens és una ficció que cal criticar pel fet
d’entendre’l.
Pensem el següent exemple d’Amartya Sen. Tenim una flauta i tres
demandes: A diu que la vol perquè la sap tocar, B perquè és pobre i C perquè
n’és el fabricant. A qui la lliurem? A és un principi liberal, B cristià (o pobrista) i C comunista.
Com deia Aristòtil, el consens només pot generar-se per grups prèviament
delimitats i excloents, i negar aquest fet és propi d’utopistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada