Repensar Europa

La “fi de la història” de Fukuyama i la “uni-multiporalitat” de Brzezinski-Huntington van fracassar. Vivim en un món multipolar a on el plurivers schmittà es fa palès amb diferents fets i projectes. Les Nacions Unides són inversemblants després de les ingerències a Iugoslàvia, Irak, Líbia, Ucraïna.

Madurant la Modernitat

Així com la sortida filosòfica de l’Edat mitjana consistí en demostrar les incongruències de l’escolàstica, la maduració de la Modernitat consisteix en demostrar les incongruències del llegat kantià:

Un 11 de setembre a les Açores

L’11 de setembre de 1789, amb una cèlebre escenificació dels jacobins, apareix la dicotomia dreta/esquerra. Una dicotomia actualment confusa. La mateixa data dels anys 1973 i 2001 van ser derrocats Salvador Allende i les Torres Bessones, respectivament, ambdós d’acord als interessos dels EUA.

Caddy Adzuba, Premi Príncep d'Astúries

 

Caddy Adzuba ha estat guardonada amb el Príncep d’Astúries de la Concòrdia; és una bona notícia que a Europa es pugui saber qui és.

Panglossades d'ara i sempre

Un dels dogmes més exitosos de l’actualitat és que ja no hi ha ideologies. En comptes d’haver-hi un món dividit per intencionalitats ideològiques que tendeixen a xocar entre si, la nova realitat és un espai imaginari format per mònades,

El procès sobiranista català dins del procés de modernització

Des dels EUA, els especialistes en geoestratègia ja se’n fan ressò del procés sobiranista català. El tema de la defensa és un tema que no pot ésser tabú si ha d’esdevenir una República Catalana, com l’ha hagut de reconèixer l’ANC.

El separador també t'uneix

Alguns ja comencen a presentar-li al món el procés sobiranista català en termes amplis. Mentrestant, lobbies balears, conselleres valencianes i frikis aragonesos, d’acord a l’ideari del separatisme espanyolista i amb certa connivència de l’esquerra espanyola,

La política i el subjecte

Un dogma dels occidentals és creure que l’ésser humà és un animal polític. Els humans no podem deixar de ser animals, perquè l’animalitat ens és una condició insuperable (essencial, malgrat aquest mot no estigui de moda),

L'interès econòmic no és legítim?

N’hi ha que volen desligitimar el procés català apel.lant que està motivat per interessos econòmics. Pot haver-hi una crítica més ridícula? Des de la independència holandesa del segle XVI, gairebé tots els procesos sobiranistes s’han mogut –tot i que no exclusivament– per interessos econòmics, sigui per qüestions d’impostos, d’apropiació de recursos, de gestió d’un territori, etc. 

Pablo Iglesias i l'esquerra acadèmica

Pablo Iglesias diu públicament que cal substituir la dicotomia dreta/esquerra per la de dictadura/democràcia. D’aquesta manera vincula la seva imatge amb l’esquerra acadèmica nord-americana (Rorty, Butler, Hardt...) i, per tant, amb l’hegemònica síntesi sublim entre els ideòlegs anticomunistes i antimarxistes dels anys 60 (McNamara, Aron, Bell...) i el pobrisme,

Enteniments

Potser els grans filòsofs poden comptar-se amb els dits d’una mà (Aristòtil, Spinoza, Leibniz, Hegel…). Potser podem dir el mateix dels grans científics (Galileu, Newton, Darwin, Einstein…). No obstant això, alguns redueixen la filosofia a la literatura (“discursos”, “textos”,…) i la ciència a la tècnica o al càlcul.

La perillosa ficció del consens

La filosofia política ha estat segrestada per l’ètica per entendre el consens com l’eix de la reflexió pràctica. Malgrat tot, el consens és una ficció que cal criticar pel fet d’entendre’l.

La tertúlia mediàtica o la caverna postmoderna

Amb la postmodernitat advé un nou valor públic: l’opinió. No condiciona tota la societat occidental, però n’és força activa. Mentre que la postmodernitat és una situació sociohistòrica, el postmodernisme és producte dels intel.lectuals orgànics de les condicions postmodernes.

Misèries europees

Mentre els mitjans de comunicació espanyols només parlen de l’amenaça d’ebola (obviant les retallades en sanitat), la realitat segueix recordant que Rússia segueix sent Rússia. El fet que Europa sigui una vil vassalla dels EUA tornarà a passar factura als europeus. 

Coses que no s’han d’obviar

Aquests dies d’ofensiva contra Gaza he rellegit algunes reflexions sobre el que hipòcritament en diem “conflicte d’Orient mitjà”. Al respecte, coincideixo amb Edward Said i Danilo Zolo: no és un problema de musulmans o jueus, ni d’un xoc à la Huntington entre religions, sinó un efecte del sionisme.

Les ideologies occidentals

Durant la Guerra Freda alguns autors defensaren que només podem parlar de tres postures polítiques radicals, a saber: el liberalisme, el cristianisme i el comunisme. Aquesta tesi es va marginar amb la ideologia de la fi de les ideologies i l’hegemonia postmodernista consegüent,

L’eterna fal·làcia

El cristianisme és un ciment d’Occident i pel qual a les societats occidentals podem trobar gent obsessionada amb el dualisme entre el cos i l’ànima, tot afavorint l’ànima segons un suposat lliure albir. Aquest dualisme s’ha formulat en diversos contextos amb parells com ‘physis-polis’, ‘profà-sagrat’, ‘objectiu-subjectiu’, ‘mecanisme-vida’, ‘natura-cultura’, ‘ciències-humanitats’, ‘fet-valor’, ‘cervell-ment’, ‘sistema-sentit’, ‘representació-expressió’, etc.,

La no-violència com a feixisme

Els partidaris de la no-violència són feixistes passius. Sota l’experiència de la Gran Guerra i l’auge del wilsonisme, Max Weber advertí que excloure l’alternativa d’una resposta violenta no garanteix la pau i a més tendeix a ser un principi autodestructiu.

Futbol i espectacle

Fa uns dies que a internet podem trobar un vídeo on es mostra com serien les nostres rutines si fóssim tan “teatrers” com els futbolistes. El vídeo està prou bé, però no sé ben bé fins a quin punt mira de ser un vídeo crític, especialment si tenim present que s’ha fet al Canadà, un país sense gaire tradició futbolística.

Contra la pseudoesquerra (o, si més no, una d'elles)

Gent lúcida però no pas d’esquerres, com Alain de Benoist o Antonio Escohotado, entenen l’esquerra d’una manera que la neutralitza: la identifiquen amb el pobrisme i, per tant, amb l’ideari del cristianisme primitiu.

Separatisme espanyolista

Des del segle XIX se’n parla de separatisme català, però encara manca una denúncia del separatisme espanyolista que des de fa dècades és exercit als països catalans. Aquest separatisme (l’expressió més exitosa del qual ha estat dinamitar la unitat de la llengua catalana i especialment el blaverisme, tots dos condicionadors de l’encaix servil del País Valencià i les Illes Balears al juancarlisme)

Afinitats genocides

Israel segueix massacrant als palestins amb el consentiment dels poders fàctics internacionals. Qui pensa que les massacres són respostes als recents segrests protagonitzats per Hamás simplement no sap de què està parlant, però si amb això legitima les noves morts és un genocida potencial.

Proposicions morals

Hi ha proposicions morals que semblen universals, com no matar, no furtar, no mentir, etc. Els cristians i els kantians pensen que això permet establir legislacions globals i cosmopolites, tot obviant, des del sobrenaturalisme, la relació que hi ha entre ètica i economia-ecologia, la qual desborda i condiciona els anhels i les concepcions de llibertat.

Com més separadors, més separatistes

L’enèsim atac sublim contra el procés sobiranista de Catalunya mostra el brutal classisme i la mala fe –si no ignorància– dels seus signataris. Segons aquests, el secessionisme català implica un nacionalisme antidemocràtic que fa perillar les condiciones d’igualtat i llibertat dels espanyols.

El conflicte d'Orient Mitjà

El “conflicte d’Orient Mitjà” és un eufemisme que refereix al genocidi palestí i amb el que tants d’impostors s’omplen la boca: uns per oferir-nos el seu racisme a base de criminalitzar a un poble que malauradament està mancat de les estructures modernes d’un Estat que li faci costat,

La paradoxa de la sofística

Un dels aspectes més curiosos dels intel.lectuals contemporanis és la simpatia vers els sofistes clàssics. Al contrari que els presocràtics i els tràgics, els sofistes convidaven a rebutjar l’enteniment regulatiu alhora que reduïen tota teoria i pràctica a la retòrica.

En la mort d’Alfredo Di Stefano

Amb l’excusa de la mort d’Alfredo Di Stefano, vull compartir una reflexió sobre l’esport-espectacle que representa el futbol tot sostenint que l’ex-jugador del Real Madrid no és un dels millors futbolistes de tots els temps.

Sobre l’exèrcit català

El debat sobre l’exèrcit català ha dividit als independentistes des que començà el procés secessionista. Al meu parer, la qüestió no rau en si l’exèrcit és necessari sinó quin és l’objectiu polític d’una Catalunya independent.

Novetats a Magaluf

Si els marxistes tenen raó i resulta que les condicions tècnico-productives condicionen la forma de vida, hauria d’haver una correlació entre els hàbits socials i els models econòmics.

Racionalisme i antirracionalisme

No és casualitat que el principal referent del racionalisme, Descartes, sigui alhora el principal referent de l’escepticisme crític. En comptes de fer com els dogmàtics, Descartes dubtà de tot i establí una metodologia per a qüestionar el que no pogués demostrar. No obstant això, al menys podem parlar-ne de dos tipus de racionalisme.

30 anys de posteritat foucaultiana

Avui fa trenta anys que morí Michel Foucault. Tot i que és un respectat crític de la normalitat, fou un intel.lectual paradigmàtic de l’última etapa de la Guerra Freda i la seva obra ha esdevingut un referent general de l’esquerra postsocialista.

Vergonya, paisans, vergonya

Uns gonelles inauguraren ahir vespre una revista catalanofòbica. Crec que no pot haver-hi un exemple més gran de beneitura. Ara sóc a les Açores i estic estudiant portuguès; aquestes illes són més enfora de la Península Ibèrica i tenen menys població que les Balears, raons per les quals el portuguès açorià no és menys idiosincràtic que el català mallorquí.

Pensament, futbol i classes populars

Tradicionalment s’ha dit que les classes populars no pensen més enllà dels actes reflexes. Segons alguns, estan mancades de reflexió. Però això és fals. Una prova són els persistents debats generats en torn a qui és el millor futbolista de tots els temps.

I ara les Açores

Fa tres dies que vaig arribar a São Miguel. Estaré aquí (al menys) sis mesos, treballant al Centro de Vulcanologia e Avaliação de Riscos Geológicos da Universidade dos Açores. És la tercera universitat que compta amb els meus serveis però la primera que, en lloc de fer-ho per la meva formació filosòfica, m’accepta pels meus coneixements de psicologia social i gestió de riscos.

Entendre, entendre's i desentendre's

Hi ha enteniment operatiu i regulatiu. Cap dels dos és unívoc però només l’enteniment regulatiu exigeix reflexió, que pot ser reglada, institucionalitzant un enteniment particular, i d’aquí sorgeix la disciplina.

Nostàlgies medievals?

Els poders fàctics del juancarlisme volen dinamitar Podemos, però des d’aquí s’assumeix la seva lògica: dictadura vs democràcia.

Filosofia

El filòsof assumeix l’absolut i la relativitat sense ser absolutista ni relativista, perquè no li satisfà haver d’esdevenir sacerdot o mercader. L’un nega el canvi, l’altra el clama; a l’un li calen límits, a l’altre li fan nosa. Ambdós prometen i tornen (i retornen) malgrat prometin (i tornin a prometre) el contrari.

La fatal circularitat

John Maynard Keynes deia que “darrera de cada idea sobre la societat hi ha un economista o un filòsof polític que prèviament l’ha teoritzat”. Com bon liberal, Keynes encertava sent ambigu, car darrera de cada economista i filòsof polític hi ha certament una societat determinada i determinant.

Ètica tràgica

En l’estela del realisme polític britànic (Edward H. Carr, Isaiah Berlin, Stuart Hampshire, Bernard Williams...), Simon Critchley manté que el monoteisme polític (fonamentalismes abrahàmics, democràcia liberal, wilsonisme...) suposa llençar benzina al foc: una celebració perversa de la diversitat humana.

L'abstencionisme militant

L’abstencionista militant és psicologista. I si a més rebutja al votant podem dir que és un poc idiota, perquè si votar no serveix per res aleshores tan legítim és votar com no fer-ho. També pot haver-hi algú que pensi que canviarà res si no vota. Hi ha de tot.

Introducció al Mundial de Futbol del 2014

De la dècada dels noranta ençà s’ha propagat la idea segons la qual les potències occidentals tenen el deure moral d’estendre la modernitat als països que generen desplaçaments forçosos i militaritzacions contra la població civil.

Jesulín parla

No podem evitar el patiment dels altres, però sí podem prevenir la tortura, que al meu parer és l’experiència elemental de les diverses projeccions culturals d’allò que el cristianisme en diu l’infern. Ara bé, quan el patiment és l’eix d’un ritual estem davant d’una institucionalització de la tortura, allò que hom desitja per a un ésser sensible a qui considera condemnat, com és el cas d’un bou a una corrida.

Selfisme

La paraula idiota prové del grec ἰδιώτης, que significava a qui es despreocupava pels afers públics. A partir d’aquesta paraula, la psicologia moderna entén la idiòcia com una malaltia mental caracteritzada per l’alienació psíquica i cognitiva. D’altra banda, en el llenguatge ordinari és equivalent d’estúpid.

Però, què podem?

“Espanya”, “catalans”, “pobles d’Europa”, “emprenedors”, “classe treballadora”... formen part del lèxic que estan fent servir alguns candidats al Parlament europeu. Són expressions que remeten a subjectes polítics més o menys virtuals, contràriament al maniqueisme “xusma/gent decent” que empra constantment la formació Podemos.

Votar o no votar...

La política implica estratègia. En aquest sentit, aquells que diuen que votar no serveix per res tenen raó en bona part, perquè encara n’hi ha que pensen que introduir una papereta en una urna equival a canviar les relacions de poder. No obstant això, si bé és igualment absurd pensar que negar-se a votar és una mostra de subversió, pensar que l’abstenció electoral és “fer política” és ben sovint un malentès.

"It's the economy, stupid! But..."

N’hi ha que encara oposen l’ecologia a l’economia, tot criticant que l’ànsia de beneficis implica depredacions letals del medi natural. Aquesta valoració carrega un maniqueisme arrelat en el segle XIX que xoca amb quelcom més antic però també més actual: l’ecologia i l’economia comparteixen idealment l’interès per les relacions basals de l’organització humana (οἶκος).

Imatge d'Europa

La Metafísica d’Aristòtil comença sostenint que els homes desitgen saber i que les sensacions que més s’estimen són les visuals. No estranya, doncs, si un festival europeu de música es diu Eurovisió, el qual sempre ha ofert espectacle i consegüent comercialització, no pas “competició musical” (el significat del qual ignoro).

Jacobinisme al Principat

El catalanisme hegemònic al Principat de Catalunya és hipòcrita en alguns aspectes. Un d’ells és el rebuig envers el jacobinisme. Al Principat, ésser jacobí significa obviar diferències i també quelcom immoral. Ara bé, hi ha al menys tres modes de jacobinisme que són cabdals per entendre el catalanisme esmentat: el fabrisme, la immersió lingüística i l’independentisme hispanofòbic.

Expectatives de Podemos

La formació Podemos està generant tota mena de valoracions. Per alguns és un espectacle, per altres el termidor del juancarlisme, n’hi ha que hi preveuen un ressorgiment d’esquerres i altres són escèptics o directament el rebutgen.

L'ésser i els calendaris

Walter Benjamin suggeria que els calendaris expressen la societat de la qual emergeixen. Significar dies és un mitjà d’aculturació, raó per la qual cada societat té celebracions i homenatges idiosincràtics. Però els significats no són estàtics.

La realitat només inclou adaptacions

Darwin depurà el sobrenaturalisme defensant que l’adaptació explica els éssers vius, perquè la realitat només inclou adaptacions: fora pureses! L’adaptació significa un procés o un producte, de cap manera destins o creacions, i compora tant actors com ambients.

La fi de les ideologies

Fa un quart de segle, quan l’URSS defallia greument, Francis Fukuyama advertí feliçment la fi de les ideologies. Abans ho feren Daniel Bell, Raymond Aron i, més a prop, Gonzalo Fernández de la Mora. Però Fukuyama fou especialment planer i oportú i potser per això va fer més negoci que els altres (el més lúcid d’ells, Aron, rectificà).