Aristòtil i Nietzsche sobre el coneixement

Aristòtil deia que l’ésser humà tendeix a conèixer. Per què? Al seu parer, per curiositat. D’aquesta tendència pot esdevenir un coneixement instrumental, l’objecte del qual és la utilitat immediata, i també un altre diferent que atén les regularitats.

Tot és poder

La idea segons la qual “tot és poder”, que tant de ressò té dels anys seixanta ençà, no és ben bé original. En cert sentit és inherent a l’animisme, que segons alguns antropòlegs és una situació originària de l’espècie humana.

Metafísica d'avui

Acabo de llegir una obra d’Antonio Escohotado, on sembla que va establir la metafísica de la seva darrera trilogia. Postula que hem passat d’un univers newtonià al d’Ilya Prigogine (a qui agudament Gustavo Bueno qualificà de “presocràtic” i, per tant, pre-filosòfic). 

Maquiavel i la "ciència política"

 Sobre Maquiavel s’han dit moltes bestieses, especialment en contra seva. Però també s’han dit, i se’n diuen, moltes per tal d’encomiar-lo. La més típica en aquest sentit és dir que és el pare de la ciència política.

Pensar és gairebé ser aristotèlic

Les ciències, la filosofia i el llenguatge operen en part seguint esquemes aristotèlics. Són aristotèliques oposicions com “universal-singular”, “genèric-específic”, “material-formal”, “actiu-passiu”, “potencial-actual”, “teoria-pràctica”, “accident-actuar per si mateix”. També ho són processos com “creació” literària, “fantasia”, “facultats” psíquiques, “experiència”, “elecció”.

Lluites prosaiques

Si bé és possible que, com deia Aristòtil, les creences són accions en potència, del que no hi ha dubtes és que la ciència i la tècnica potencien les accions. Arrel d’aquí podem apel.lar que el desenvolupament científic i tècnic no ens fa moralment millors ni pitjors, però ens fa ser més efectius. 

Spinoza i Hegel

Probablement els dos filòsofs més grans de la Modernitat són Spinoza i Hegel. No és casualitat que el filòsof que més a influït des d’Aristòtil, que és Marx, fos una combinació dels dos.

Pensar políticament

No crec que sigui casualitat que qui va formular per primer cop que “l’home és un animal instituit en/per grups” (ζῷον πoλίτικoν) fos un estranger (Μέτοικος) que visqué la transició grega de la democràcia a l’imperi.

“La letra con teta entra”

Schumpeter fou ministre austríac en temps d’entreguerres, estudià curosament el marxisme i coneixia la biologia i psicologia modernes. Potser per això és dels grans economistes del segle XX.

Enteniments

Potser els grans filòsofs poden comptar-se amb els dits d’una mà (Aristòtil, Spinoza, Leibniz, Hegel…). Potser podem dir el mateix dels grans científics (Galileu, Newton, Darwin, Einstein…). No obstant això, alguns redueixen la filosofia a la literatura (“discursos”, “textos”,…) i la ciència a la tècnica o al càlcul.

La perillosa ficció del consens

La filosofia política ha estat segrestada per l’ètica per entendre el consens com l’eix de la reflexió pràctica. Malgrat tot, el consens és una ficció que cal criticar pel fet d’entendre’l.

La paradoxa de la sofística

Un dels aspectes més curiosos dels intel.lectuals contemporanis és la simpatia vers els sofistes clàssics. Al contrari que els presocràtics i els tràgics, els sofistes convidaven a rebutjar l’enteniment regulatiu alhora que reduïen tota teoria i pràctica a la retòrica.

Imatge d'Europa

La Metafísica d’Aristòtil comença sostenint que els homes desitgen saber i que les sensacions que més s’estimen són les visuals. No estranya, doncs, si un festival europeu de música es diu Eurovisió, el qual sempre ha ofert espectacle i consegüent comercialització, no pas “competició musical” (el significat del qual ignoro).