La dona i l'Islam

No podem negar el sintagma “la dona i l’Islam”, car aquesta religió ha suposat processos històrics d’identificació, encara que múltiples i complexos. Ara bé, com que la dona i l’Islam no són fixes i la modernització s’estén arreu,

És el monisme polític!

Amb el cas de Charlie Hebdo, torna a reeixir la paranoia huntintoniana sobre les civilitzacions. Els occidenals portem racionalitzant aquesta paranoia des de fa almenys un segle, com ho mostren el culturalisme apocalíptic d’Oswald Spengler i l’actual mitologia sobre la tolerància europea.

Oblits heideggerians

Els intèrprets materialistes d’Spinoza (Balibar, Negri, etc.) diuen que el potencial de Heidegger ja es troba a l’spinozisme, que mai va analitzar. Ara bé, Heidegger confon reificacions/abstraccions amb objectivacions/generalitzacions, tot ficant-les indistintament en el camp de l’òntic i obviant la distinció spinoziana entre primer i segon ordre d’enteniment.

El romanticisme com a subversió

El romanticisme remet a un conjunt d’aptituds generals més o menys contràries als resultants de les Revolucions Francesa i Industrial. 

Darwin, docència i valors

Parlar d’éssers vius (incloent l’espècie humana) sense tenir present el llegat de Darwin (és a dir, la biologia moderna) és com ser precopernicà. Malgrat tot, un recent estudi mostra que bona part dels formadors de docents dels EUA (molts dels quals amb doctorat) ignoren la teoria de l’evolució.

Dificultats de la filosofia

La filosofia és una tasca àrdua. Contràriament a la religió o la tècnica, són poques les societats on hi ha filosofia estricta (potser, com deia Castoriadis, només la trobem a l’Antiga Grècia i l’Europa Moderna) i a més a més els filòsofs sempre han estat motiu de persecució política.

Coses que no s’han d’obviar

Aquests dies d’ofensiva contra Gaza he rellegit algunes reflexions sobre el que hipòcritament en diem “conflicte d’Orient mitjà”. Al respecte, coincideixo amb Edward Said i Danilo Zolo: no és un problema de musulmans o jueus, ni d’un xoc à la Huntington entre religions, sinó un efecte del sionisme.

La no-violència com a feixisme

Els partidaris de la no-violència són feixistes passius. Sota l’experiència de la Gran Guerra i l’auge del wilsonisme, Max Weber advertí que excloure l’alternativa d’una resposta violenta no garanteix la pau i a més tendeix a ser un principi autodestructiu.