La filosofia després de Hegel

En cert sentit, Hegel és l’últim gran filòsof. Després d’ell la filosofía es divideix entre fills (més o menys bastards) de Comte i Marx: positivistes (materialistes formalistes) i marxistes (materialistes històrics).

Un debat cabdal d'entreguerres

 

Després de la Primera Guerra Mundial, durant allò que Carr anomenà la crisi dels vint anys, s’estableix un debat filosòfic cabdal, on s’exposaren tres filosofies vinculades amb diferents ideologies occidentals que segueixen d’actualitat, malgrat les habituals tergiversacions degudes a la manca d’una lectura crítica sobre l’experiència de la Guerra Freda. 

Esquerres

L’esquerra política és un invent modern que, com no pot ser d’altra manera, respon a un seguit de processos sociohistòrics multicausals. Tanmateix, com que no és una mera abstracció sinó una generalització

El treball i la democràcia

Treballar és un càstig pel llegat judeocristià i manca de llibertat pel llegat grecoromà. Capitalisme i marxisme tenen en comú una idea que contradiu tots dos llegats: el treball dignifica. Treballar, però, no té la mateixa finalitat per als dos:

Darvinista? Marxista?

En cert sentit, declarar-se “darvinista” o “marxista” és un parany postmodernista o bé fruit de nostàlgies per una escolàstica. Ningú no diu que és “copernicanista”, “mendeleievista” o “edisonianista” pel fet de rebutjar el geocentrisme, assumir la taula periòdica o acceptar l’ús de la llum elèctrica. 

Quan cau l’objectivisme

Una gran aportació del marxisme és la crítica a la tendència reificant de les relacions existents. La “filosofia” adient a aquesta tendència és l’objectivisme.

Qui et vol sotmetre, vol que siguis un infant

Cícero ja deia que qui no coneix la història està condemnat a ser un infant, depenent, supersticiós. Els feixistes prengueren nota d’aquestes idees, especialment després que darvinistes i marxistes hagessin establert els eixos per a entendre la història de l’espècie humana. 

"Eppur si muove"

Persisteix la moda autoritària contra la raó. Una moda inventada d’acord al fonamentalisme pobrista-cristià, pel qual es formulà el “fides et ratio” com sístesi programàtica d’una croada contra un enemic que desafià tot fonamentalisme.

Lluita final, home nou, i altres mites

L’espai cristià-atlantista que es constitueix arran de la I Guerra Mundial i que ara més o menys representa el Parlament Europeu ha viscut sempre amb tenses relacions entre –dit en termes spinozistes– populus i multitudo.

Discursos i polítiques d'esquerres

Spinoza argumentà que la Bíblia era una eina de politització massiva perquè els discursos que conté són pre-acceptats a les societats orgàniques: agricultura i ramaderia, jerarquies fixes, càstigs arbitraris...

“La letra con teta entra”

Schumpeter fou ministre austríac en temps d’entreguerres, estudià curosament el marxisme i coneixia la biologia i psicologia modernes. Potser per això és dels grans economistes del segle XX.

Pablo Iglesias i l'esquerra acadèmica

Pablo Iglesias diu públicament que cal substituir la dicotomia dreta/esquerra per la de dictadura/democràcia. D’aquesta manera vincula la seva imatge amb l’esquerra acadèmica nord-americana (Rorty, Butler, Hardt...) i, per tant, amb l’hegemònica síntesi sublim entre els ideòlegs anticomunistes i antimarxistes dels anys 60 (McNamara, Aron, Bell...) i el pobrisme,

Contra la pseudoesquerra (o, si més no, una d'elles)

Gent lúcida però no pas d’esquerres, com Alain de Benoist o Antonio Escohotado, entenen l’esquerra d’una manera que la neutralitza: la identifiquen amb el pobrisme i, per tant, amb l’ideari del cristianisme primitiu.

Novetats a Magaluf

Si els marxistes tenen raó i resulta que les condicions tècnico-productives condicionen la forma de vida, hauria d’haver una correlació entre els hàbits socials i els models econòmics.

Eagleton a Pontevedra

A Pontevedra enguany han optat per una Setmana de Filosofia en comptes d’una Setmana Santa tradicional. L’alternativa ha constant d’unes conferències dutes a terme amb filòsofs força interessants, com Terry Eagleton.