Esquerres

L’esquerra política és un invent modern que, com no pot ser d’altra manera, respon a un seguit de processos sociohistòrics multicausals. Tanmateix, com que no és una mera abstracció sinó una generalització

Profetes arreu

Spinoza deia que l’espècie humana es mou per pors i esperances, les quals són narrades pels profetes amb finalitat pràctica tot menyspreant filosofia i ciència. La tasca profètica no és gens estranya en la modernitat; la trobem, per exemple, en els tertulians i en allò que Gramsci anomenà “l’intel.lectual orgànic”.

La metafísica post-liberal en tres punts

El primer té Margaret Thatcher com a referent i s’inclou en el dogma que no hi ha societat, només individus i els seus lligams immediats.

Tot és poder

La idea segons la qual “tot és poder”, que tant de ressò té dels anys seixanta ençà, no és ben bé original. En cert sentit és inherent a l’animisme, que segons alguns antropòlegs és una situació originària de l’espècie humana.

Lluita final, home nou, i altres mites

L’espai cristià-atlantista que es constitueix arran de la I Guerra Mundial i que ara més o menys representa el Parlament Europeu ha viscut sempre amb tenses relacions entre –dit en termes spinozistes– populus i multitudo.

Oblits heideggerians

Els intèrprets materialistes d’Spinoza (Balibar, Negri, etc.) diuen que el potencial de Heidegger ja es troba a l’spinozisme, que mai va analitzar. Ara bé, Heidegger confon reificacions/abstraccions amb objectivacions/generalitzacions, tot ficant-les indistintament en el camp de l’òntic i obviant la distinció spinoziana entre primer i segon ordre d’enteniment.

Discursos i polítiques d'esquerres

Spinoza argumentà que la Bíblia era una eina de politització massiva perquè els discursos que conté són pre-acceptats a les societats orgàniques: agricultura i ramaderia, jerarquies fixes, càstigs arbitraris...

Spinoza i Hegel

Probablement els dos filòsofs més grans de la Modernitat són Spinoza i Hegel. No és casualitat que el filòsof que més a influït des d’Aristòtil, que és Marx, fos una combinació dels dos.

Enteniments

Potser els grans filòsofs poden comptar-se amb els dits d’una mà (Aristòtil, Spinoza, Leibniz, Hegel…). Potser podem dir el mateix dels grans científics (Galileu, Newton, Darwin, Einstein…). No obstant això, alguns redueixen la filosofia a la literatura (“discursos”, “textos”,…) i la ciència a la tècnica o al càlcul.

L’eterna fal·làcia

El cristianisme és un ciment d’Occident i pel qual a les societats occidentals podem trobar gent obsessionada amb el dualisme entre el cos i l’ànima, tot afavorint l’ànima segons un suposat lliure albir. Aquest dualisme s’ha formulat en diversos contextos amb parells com ‘physis-polis’, ‘profà-sagrat’, ‘objectiu-subjectiu’, ‘mecanisme-vida’, ‘natura-cultura’, ‘ciències-humanitats’, ‘fet-valor’, ‘cervell-ment’, ‘sistema-sentit’, ‘representació-expressió’, etc.,

Racionalisme i antirracionalisme

No és casualitat que el principal referent del racionalisme, Descartes, sigui alhora el principal referent de l’escepticisme crític. En comptes de fer com els dogmàtics, Descartes dubtà de tot i establí una metodologia per a qüestionar el que no pogués demostrar. No obstant això, al menys podem parlar-ne de dos tipus de racionalisme.

Antinòmies del coaching

Una idea repetida al coaching és que veiem el món tal com som. Encara que l’objectiu és combatre pors des d’un constructivisme intuïtiu, l’esmentada idea mostra que la filosofia n’està ben present. Però la filosofia no és mai monolítica.