Esquerres

L’esquerra política és un invent modern que, com no pot ser d’altra manera, respon a un seguit de processos sociohistòrics multicausals. Tanmateix, com que no és una mera abstracció sinó una generalització

Darvinista? Marxista?

En cert sentit, declarar-se “darvinista” o “marxista” és un parany postmodernista o bé fruit de nostàlgies per una escolàstica. Ningú no diu que és “copernicanista”, “mendeleievista” o “edisonianista” pel fet de rebutjar el geocentrisme, assumir la taula periòdica o acceptar l’ús de la llum elèctrica. 

Metafísica d'avui

Acabo de llegir una obra d’Antonio Escohotado, on sembla que va establir la metafísica de la seva darrera trilogia. Postula que hem passat d’un univers newtonià al d’Ilya Prigogine (a qui agudament Gustavo Bueno qualificà de “presocràtic” i, per tant, pre-filosòfic). 

És Veneçuela una dictadura?

En cas d’afirmar-lo, expliqui’s per què els governants guanyen eleccions avalades per representants universals de la democràcia liberal. Apel.lar a la corrupció o als mitjans de comunicació no aclareix res. 

Capital i històries

Karl Marx no emprava l’expressió “capitalisme” i encomiava la burgesia per haver estat un motor revolucionari. Un motor que, contra el clergat i els nobles, primer s’alià amb prínceps (tot dinamitant el feudalisme i el cristianisme i afavorint el floriment de la filosofia, la ciència i les arts) fins que començà a prescindir d’ells arran de la Revolució Industrial.

La importància del passat

El judici feixista pel qual el passat no té gaire importància, car la història és ficció interessada, ha condicionat les ciències socials i humanes des que aparegué el post-liberalisme.

La dreta contra conservadors i reaccionaris

Identificar “la dreta” amb “els conservadors” o “els reaccionaris” pot resultar anacrònic. Des de la Guerra Freda, mentre les classes populars cedien als encants de la democràcia liberal, el referent efectiu contra l’statu quo (és a dir, l’actor neoliberal) 

D'heretgies modernes

Entenc, d’acord a Alain Badiou, que l’esquerra política suposa una tradició plural i complexa que apareix amb la Revolució Francesa i que es va expressant amb generacions diferenciades (fins i tot contradictòries) tot comportant diferents maneres d’entendre el comunisme.

“La letra con teta entra”

Schumpeter fou ministre austríac en temps d’entreguerres, estudià curosament el marxisme i coneixia la biologia i psicologia modernes. Potser per això és dels grans economistes del segle XX.

Connexió... perversa?

 

Concordar amb les declaracions d’un conseller balear mereix un comentari, especialment si és un conseller de turisme, base de l’economia mallorquina dels anys seixanta ençà. El pretext torna a ser Magaluf i els empresaris que abusen de quelcom atractiu (bacanals i trulls sense límits) per fer negoci sense escrúpols.

Repensar Europa

La “fi de la història” de Fukuyama i la “uni-multiporalitat” de Brzezinski-Huntington van fracassar. Vivim en un món multipolar a on el plurivers schmittà es fa palès amb diferents fets i projectes. Les Nacions Unides són inversemblants després de les ingerències a Iugoslàvia, Irak, Líbia, Ucraïna.

La perillosa ficció del consens

La filosofia política ha estat segrestada per l’ètica per entendre el consens com l’eix de la reflexió pràctica. Malgrat tot, el consens és una ficció que cal criticar pel fet d’entendre’l.

Les ideologies occidentals

Durant la Guerra Freda alguns autors defensaren que només podem parlar de tres postures polítiques radicals, a saber: el liberalisme, el cristianisme i el comunisme. Aquesta tesi es va marginar amb la ideologia de la fi de les ideologies i l’hegemonia postmodernista consegüent,

La fatal circularitat

John Maynard Keynes deia que “darrera de cada idea sobre la societat hi ha un economista o un filòsof polític que prèviament l’ha teoritzat”. Com bon liberal, Keynes encertava sent ambigu, car darrera de cada economista i filòsof polític hi ha certament una societat determinada i determinant.

Ètica tràgica

En l’estela del realisme polític britànic (Edward H. Carr, Isaiah Berlin, Stuart Hampshire, Bernard Williams...), Simon Critchley manté que el monoteisme polític (fonamentalismes abrahàmics, democràcia liberal, wilsonisme...) suposa llençar benzina al foc: una celebració perversa de la diversitat humana.