Darvinista? Marxista?

En cert sentit, declarar-se “darvinista” o “marxista” és un parany postmodernista o bé fruit de nostàlgies per una escolàstica. Ningú no diu que és “copernicanista”, “mendeleievista” o “edisonianista” pel fet de rebutjar el geocentrisme, assumir la taula periòdica o acceptar l’ús de la llum elèctrica. 

Mentiders caritatius?

Qui no creu en la veritat aleshores creu que no diu veritats. Conseqüentment podriem suposar que és un mentider. També hi cap la possibilitat que sigui un “cristià ateu” com Vattimo o com el San Manuel Bueno d’Unamuno.

L'agonia del postmodernisme

El postmodernisme agonitza, perquè és un negoci massa suculent com per enterrar-lo definitivament. No obstant això, són molts els que acusen Ferraris d’encapçalar una mena de retorn al realisme ingenu pre-kantià.  

Espots contra impostures

El gènere masculí té més presència quant als espectacles esportius de masses que el femení. Això, acompanyat d’un arrelat masclisme, condiciona que es parli, per exemple, de “futbol femení”.

Lluita final, home nou, i altres mites

L’espai cristià-atlantista que es constitueix arran de la I Guerra Mundial i que ara més o menys representa el Parlament Europeu ha viscut sempre amb tenses relacions entre –dit en termes spinozistes– populus i multitudo.

Problema dels europeus

Quin és el problema dels europeus mentre formen un conjunt més o menys ideal però implicat en la política global? Sintèticament s’ha respost apel.lant la manca d’un sentiment comú europeu (Giddens), els nacionalismes (Beck, Cohn-Bendit), la qüestió de les fronteres europees (Balibar),

Subjecte en moviment

Part de la naixent generació d’esquerres és contrària a la idea de subjecte. Un exemple el trobem en els anomenats “nous moviments socials”, en molts casos nodrits d’un voluntarisme lligat a noves condicions tècniques i socioeconòmiques així com de rebuigs associats a l’experiència de l’URSS.

La tertúlia mediàtica o la caverna postmoderna

Amb la postmodernitat advé un nou valor públic: l’opinió. No condiciona tota la societat occidental, però n’és força activa. Mentre que la postmodernitat és una situació sociohistòrica, el postmodernisme és producte dels intel.lectuals orgànics de les condicions postmodernes.

Les ideologies occidentals

Durant la Guerra Freda alguns autors defensaren que només podem parlar de tres postures polítiques radicals, a saber: el liberalisme, el cristianisme i el comunisme. Aquesta tesi es va marginar amb la ideologia de la fi de les ideologies i l’hegemonia postmodernista consegüent,

La paradoxa de la sofística

Un dels aspectes més curiosos dels intel.lectuals contemporanis és la simpatia vers els sofistes clàssics. Al contrari que els presocràtics i els tràgics, els sofistes convidaven a rebutjar l’enteniment regulatiu alhora que reduïen tota teoria i pràctica a la retòrica.

Eagleton a Pontevedra

A Pontevedra enguany han optat per una Setmana de Filosofia en comptes d’una Setmana Santa tradicional. L’alternativa ha constant d’unes conferències dutes a terme amb filòsofs força interessants, com Terry Eagleton.

El retorn del realisme filosòfic

Un dels filòsofs imprescindibles de l’actualitat és Maurizio Ferraris. Aquest ex-divulgador del postmodernisme està presentant una defensa de l’ontologia que desborda els realismes “ingenus” i “negatius”. Sosté que la realitat no és limita a dir “no!” perquè és la font de tot, amb independència de la ment i en oposició al realitysme.